Es tracta d'un valuós testimoni documental del segle X, la requesta del levita Ervigi, que fou estudiada per l'historiador Anscari M. Mundó. Es custodia a l'Arxiu Històric Fidel Fita d'Arenys de Mar. L'any 897, després de la mort del comte de Barcelona, Guifré el Pelós, a mans dels sarraïns, es produïren ràtzies que assolaren el Barcelonès i el Vallès. És probable que vers l'any 900, a Vilamajor, un cop cessat el perill, tornés la població que havia fugit al sector montsenyenc, potser reforçada amb famílies traslladades del Ripollès (MUNDÓ, 1961:48-67), i es restauressin les cases, es refessin els conreus i es construís una nova església, en substitució de la vella de l'època del prevere Orila. L'acta de consagració de la nova església, on hi devien constar els béns que els feligresos oferien a Sant Pere per a garantir la sustentació de l'església i el seu clergat, es deuria extraviar. Segons el que consta al pergamí, el levita Ervigi, rector de la parròquia de Vilamajor cap a l'any 950, desitjós de refer el patrimoni terrer de l'església, va convocar una assemblea de parroquians als que va exigir, sota amenaça d'excomunió i anatema, que ratifiquessin un per un els béns que anys enrere havien donat a l'església. Al dors d'aquest pergamí, també hi ha constància d'una recaptació del 1057-1165 del que els habitants de Vilamajor pagaven a l'església, que normalment era en espècies.