BOSC DE SANT NICOLAU

0

Nom

BOSC DE SANT NICOLAU

Autor

Període

Tipus

Monument

Direcció

Camí de Sant Nicolau, 08400-GRANOLLERS

Descripció

S'hi arriba còmodament pel camí de Sant Nicolau, que surt a la dreta de la carretera que puja al Coll de la Manya. El camí passa per davant de can Puça, envoltat de conreus i els primers arbres del bosc, i arriba fins a can Nicolau, masia que dóna nom al bosc i que representa el punt més practicable per accedir al seu interior per la banda est. A sobre d'aquest bosc es troba el cim més elevat de la Serra de Ponent, Sant Nicolau, amb 227m d'altitud, i es precisament el lloc on s'alça la torre de can Casaca. Ocupa una superfície de 58.550 metres quadrats, és a dir, 5'855 Ha. És un dels dos boscos més visitats del terme de Granollers, al costat del de can Gordi, segurament per la proximitat a la ciutat (ROMERO, 2000). Es tracta d'un alzinar ubicat a una zona seca i bastant assolellada. Reuneix les característiques de l'associació alzinar amb marfull degradat, la qual cosa li procura impenetrabilitat. (ROMERO, 2000). L'espècie arbòria predominant i que dóna nom a la comunitat és l'alzina, un arbre d'un creixement lent, provocat pel luxe d'anar conservant gran nombre de fulles durant tot l'any. Es troba acompanyada d'arbres com el pi blanc. El recobriment de l'estrat arbori té percentatges elevats, com ho demostra el 84% del bosc. Dels tres alzinars del terme (els altres dos son els de can Ferran i can Gordi), aquest és possiblement el millor constituït (ROMERO, 2000), amb 900 peus/ha, on les alzines dominen tot el paisatge, a excepció de la zona sud del bosc on van ser substituïdes per pins blancs. Un petit fragment disgregat del bosc que es troba a pocs metres al nord es coneix amb el nom de CA LA BURRA, ocupant una superfície de 8.750 metres quadrats. Es calcula que aproximadament hi ha 5.270 peus d'alzines entre les dues comunitats de caire unitari. Sota la capçada de les alzines creix un sotabosc pobre en espècies, ja sigui per la poca radiació solar que arriba a terra, com per la degradació que han patit aquests ecosistemes que ha provocat la disminució de la diversitat del seu sotabosc. Les espècies característiques són el galzeran ("Ruscus aculeatuts", l'esparreguera boscana ("Asparagus acutifolius) i la rogeta ("Rubia peregrina"). Totes són considerades espècies esciòfiles, és a dir, amants de llocs ombrívols. L'arbust més detectat és el galzeran, amb una presència majoritària, fet que li dóna el rang d'arbust per excel·lència dels boscos granollerins. L'esparreguera també presenta valors alts de presència i densitat propers als del galzeran. La rogeta, a diferència de les dues espècies anteriors, només és pròpia a Granollers d'aquests sotaboscos d'alzinars. Les lianes, sobretot l'heura, tenen un altíssim recubriment sota les capçades dels arbres, tamisant tot el terra i gran part dels troncs dels arbres, fent que el paisatge quedi impregnat del verd fosc de les seves fulles. Altres lianes acompanyen el sotabosc: són la vidalba i l'arítjol, que creixen conjuntament amb espècies com l'esbarzer o el ginestó als marges (ROMERO, 2000). Una dada interessant que s'ha de destacar és el fet de trobar en aquest, com en la resta dels boscos d'alzinars de Granollers (a can Gordi i can Ferran) una gran densitat d'alzines arbustives (de perímetre inferior a 5 cm i d'alçària no superior a 1'30 m). Aquest fet indica que si el bosc segueix el seu curs normal, la regeneració arbòria es troba garantida (ROMERO, 2000). Per altre banda, hi ha indicis prou clars de que la meitat sud del bosc havia estat una pineda de pi blanc, com semblen demostrar-ho una densitat de pi blanc en aquella zona superior als 600 peus/ha, encara que les alzines desplaçaran a la llarga aquesta espècie (ROMERO, 2000). Al seu interior creixen individus corresponents a les següents espècies arbòries: alzina (365), arç blanc, lledoner, pi blanc (134), pi pinyer (12), roure martinenc (32).

Deixa un comentari